Obres de Virgili

Les Bucòliques o Èglogues

Són 12 composicions breus inspirats en Teòcrit,que és un poeta grec nascut Sicília que va viure al segle III a.C.Els seus poemes són anomenats Idil·lis i inclouen molts gèneres poètics diversos, des de breus poemes èpics (epil·lis) fins a poemes elogiosos als governants o poemes amorosos. Els més nombrosos són, però, els poemes bucòlics, subgènere líric que va crear.

Es caracteritza per descriure breus escenes dialogades situades en plena natura, generalment protagonitzades per pastors. Tant la natura com la vida dels pastors hi solen aparèixer idealitzades i la música i l'amor hi tenen un paper cabdal. Sovint els pastors celebren entre ells competicions poètiques i musicals. El paisatge apareix moltes vegades sota forma de locus amoenusEneida, VI, 638: loca amoena), la descripció d'un racó natural de bellesa ideal: arbres, prat, l'aigua provinent d'una font o un rierol i flors, brisa i animals amables.Amb aquests poemes, Virgili pretenia reflectir la vida senzilla dels pastors al camp.  

VIRGILI

Biografia

Publi Virgili Maró va néixer prop de Màntua a l’any 70 a. C. El seu pare era un pagès adinerat, propietari de les seves terres i amb prou recursos per enviar el seu fill a estudiar a Milà i després a Roma. Allà va aconseguir el reconeixement públic amb les Bucòliques, també anomenades Èglogues, deu petits poemes que van ser els primers de tema pastoril escrits en llatí, seguint el model del grec Teòcrit, que va ser l’iniciador de la poesia bucòlica al segle III a. C.

Aquest èxit va facilitar-li l’entrada al cercle de Mecenas (que se dedica a publicar artistas sobre todo literarios)i la proximitat amb August i el seu programa polític. Tot i que Mecenas li va regalar una casa a Roma, ell sempre va preferir viure al camp, al sud d’Itàlia. Per això no és estrany que les Geòrgiques, la seva següent obra mostrés també el seu amor per la vida rural i la natura.

Virgili va conservar sempre una certa aparença de camperol. Altres trets del seu caràcter eren la seva timidesa (fugia dels seus admiradors quan el reconeixien pel carrer) i la seva manca d’interès per les dones, raó per la qual a Nàpols l’anomenaven el Virginal, Parthenias.

Poc després va començar la seva realització més ambiciosa, l’Eneida, a la qual va dedicar onze anys i encara va deixar inacabada. El 19 a. C. va fer un viatge a Grècia per inspirar-se en alguns dels escenaris de l’acció, però va morir en el viatge de tornada, deixant l’obra sense els últims retocs, raó per la qual alguns versos resten a mitges. Per això en el seu llit de mort va demanar que se’n destruís l’original, però August ho va impedir. L'Eneida restaria com el poema nacional de Roma, estudiat a les escoles, i faria caure en l'oblit l'èpica anterior d'Enni i de Livi Andronic.

Tarraco i els seus edificis romans

Les termes

Eren grans edificis construïts per a la higiene dels ciutadans i per fer esport, però, en realitatm eren un centre de vida social, un lloc de reunió i tertúlia.

ESTRUCTURA D'UNES TERMES

Aquests edificis públics constaven de diferents espais i la seva distribució era més o menys semblant en tots els establiments. De segur que les termes de Roma eren les més grans i sumptuoses, i les que hi havia arreu de l'Imperi en devien de ser una reproducció més humil.

A prop de l'entrada hi havia el vestidor (apodyterium), on els banyistes es despullaven i es vestien. Arran de la paret hi havia bancs de pedra per asseure's, i es podia deixar la roba i els objectes personals en uns calaixets encastats a la paret, que eren vigilats per un esclau. La gent pobra pagava els serveis d'un vigilant,el capsarius, que feiaaquest servei per pocs diners.

A continuació, hi havia una sala de pas (tepidarium) amb una temperatura tèbia que preparava els banyistes per al canvi de temperatura de les dues sales restants: la sala per el bany fred (frigidarium) i la sala per al bany calent (caldarium).

A prop del caldari hi havia una habitació més petita (el laconicum o sudatorium), amb altes temperatures per fer suar el cos;es podia regular la temperatura amb una obertura que hi havia el sostre, que podia obrir-se i tancar-se a voluntat de cada banyista.

Hi havia també una sala per a massatges anomenada unctorium.

Adossats a les termes es podien trobar uns locals (popinae) on es venien begudes i menja. Sovint, es podien sentir els crits dels venedors oferint els seus productes als banyistes.

Qui volia fer exercici podia anar a la palestra (palaestra), que generalment era un pati portificat.

A més dels espais esmentats, a les grans termes hi solia haver-hi jardins per passejar, una biblioteca, una sala per a reunions, etc. Amb tots aquests ingredients, les termes es van convertir en un centre de vida social. L'activitat que hi havia era intensa, i també ho eren el soroll i la cridòria.

La calefacció i l'aigua calenta s'obtenien gràcies a l'aire calent que, procedent de l'hypocaustum, s'escampava per sota del paviment. L'hypocaust era un gran forn, escalfat amb carbó o amb llenya, que no es trobava en contacte amb el terra, sinó que era suspès per uns pilars.

ORGANITZACIÓ DELS BANYS

Els banys estaven oberts des del migdia fins que es ponia el sol.Quan no disposaven d'espais separats, s'obrien unes hores al dia per a les dones i unes altres per als homes. Si les termes eren prou àmplies, es dividien en dues parts que funcionaven simultàniament. En algunes èpoques de l'Imperi, es va permetre el bany conjunt d'homes i de dones.

Per al bany s'utilitzaven tota mena de pomades i estris: ampolletes d'oli per untar el cos, raspadors arquejats (strigilis) per netejar-se el cos després de l'exercici físic, sosa (producte que actuava com un sabó d'ara) i draps amb diferents textures per eixugar-se el cos.

Els banyistes rics que s'ho podien permetre s'emportaven uns quants esclaus de casa perquè els fessin massatges, els depilessin,etc. Els qui no tenien tants recursos, pagaven el servei dels massatgistes i depiladors que treballaven a les termes.

A les termes s'hi podia entrar pagant una quantitat mòdicam ja que si bé eren propietat de l'Estat, normalment eren cedides en règim d'arrendament a un empresari.

Les termes s'omplien de gom a gom a mitja tarda, quan la gent havia deixat enrere les seves ocupacions i esperava l'àpat més important del dia, el sopar.

Circ

Al circ tenien lloc les apassionants curses de cavalls, les quals de seguida van converitir-se eb l'espectacle preferit dels romans. Els espectadors feien apostes molt altes i molts d'ells quedaven veritablement arruïnats.

ESTRUCTURA D'UN CIRC

La planta d'un circ romà era rectangular i allargada. La pista estava dividida per un mur baix i llarg, denominat spina, situat al bell mig. Damunt de la spina solia haver-hi obeliscos, estàtues de divinitats i set ous grossoa, o set dofins, que assenyalaven les voltes que calia fer en cada cursa. A cada extrem de la spina hi havia les metae, pilars o fites que assenyalaven el punt on havien de girar els carros. Al davant d'una de les metae es trobaven les cotxeres, anomenades carceres, on carros, cavalls i genets esperaven el moment de sortir.

Els espectadors s'asseien a la cavea o graderia, tot esperant l'inici de l'espectacle.

El circ de proporciosn més grans era el Circ Màxim de Roma, ubicat als peus del Palatí, amb unes dimensions de 600 x 200 metres i una capacitat per a 225.000 espectadors.

 ESPECTACLES QUE ES PODIEN VEURE EN UN CIRC

L'espectacle que es feia al circ eren les curses de carros tirats per cavalls(hi participaven bigues -carros amb un tir de dos cavalls-, trigues -carros amb un tir de tres cavalls- i quadrigues -carros amb un tir de quatre cavalls-). L'espectacle pròpiament dit anava precedit d'una pompa (o seguici) que era presidida per un magistrat, conduït en el seu carro.El seguien una munió de ciutadans agrupats per classes: sacerdots, atletes,aurigues...,i tot un munt de personatges curiosos.

Quan tothom estava degudament assegut al seu lloc, el magistrat que presidia l'espectacle llançava un mocador blanc i començaven les proves.

Aleshores, els aurigues (conductors dels carros) amb un fuet (flagellum) a la mà dreta i amb les regnes entortolligades a la cintura i subjectades amb la mà esquerra, es disposaven a ser els primers a fer les set voltes a l'entorn de la spina.S'havia de dominar bé el carro, ja que els accidents eren freqüents, sobretot quan calia acostar-se al màxim a la spina, a fi de guanyar terreny; un petit fregament podia provocar la caiguda, la destrucció del carro i, en molts casos, la mort del conductor.

Hi havia quatre equips o faccions, que es distingien per quatre colors (vermell, blanc,blau i verd). Cada auriga sortia a la pista amb una túnica del color del seu equip.Els espectadors donaven suport a un dels quatre equips amb un gran entusiasme, com passa avui en dia amb els equips de futbol.

D'altra banda, les curses de carros van arribar a moure grans quantitats de diners. Es feien moltes apostes i no sempre guanyava el carro pel qual s'havia apostat. Per això, al final de cada cursa, uns quants espectadors estaven molt contents i uns altres,desesperats.

Teatre

Un teatre romà és una construcció típica de l'arquitectura romana que es troba a gran part de les províncies de l'antiga Roma i la finalitat del qual era la d'oferir espectacles teatrals. Alguns exemples representatius en són el teatre romà de Tarragona, el de Pol·lèntia i el de Sagunt, pel que fa als Països Catalans.

ESTRUCTURA ARQUITECTÒNICA

Al començament, les obres de teatre eren itinerants i conseqüentment s'entenia que els teatres es muntaven i es desmuntaven a cada ocasió. Es feien de fusta i es destruïen un cop l'esdeveniment acabava.

Moltes de les característiques principals de les construccions per a teatres, a l'antiga Roma, es basaven o derivaven de les del període hel·lenístic de l'arquitectura grega. Una de les diferències més importants té a veure amb l'entorn, mentre per als grecs la fusió de l'arquitectura amb l'entorn i la natura, la importància de les vistes des dels teatres, com la visió d'aquest des de l'exterior, eren extremadament importants, als romans semblava no interessar-los gens ni potser considerar-ho com a element. Un exemple molt clar es veu a l'antic teatre grec, reformat pels romans, a Taormina (Sicília), al qual els grecs havien previst que es veiés com un trampolí al mar i al qual els romans van afegir una paret que trenca completament aquest efecte. Solíen tenir uns càntars que feien que el so tetumbara i que aquest tinguera mijor acústica.

ELEMENTS COMUNS

Amb el temps, els teatres romans van desenvolupar unes característiques i elements que els són propis, entre els quals hi ha:

• Pòrtic darrera de l'escenari (Porticus post scaenam), pati amb columnes situat darrera de l'escenari.
• Escenari (scaena), al qual actuen els actors.
• Front escènic (Scenae frons), normalment compost per a un doble ordre de columnes.
• Seients més propers a l'escenari (proedria), espai semicircular davant del front escènic.
• Orquestra, semicercle front a l'escenari al qual seien les autoritats i l'alçava un altar en honor a déu Dionisi.
• Aditus, passadissos laterals d'entrada a l'orquestra.
• Graderia (cavea), estructura semicircular amb grades a la qual seien la resta d'espectadors, situats segons el seu rang social. Les més baixes i properes a l'escenari són la prima cavea i les més altes i allunyades la summa cavea.
• Vomitoria, entrades a la graderia. 

 

Alguns teatres romans podien, a més, contenir petits temples a la seva estructura. De vegades el teatre podia cobrir-se amb tendals per a protegir els espectadors i els actors de la pluja o de l'extrema radiació solar. Alguns teatres recolzaven la cavea sobre galeries voltades, mentre que a d'altres aquesta s'excavava a la falda d'algun turó.    

Els edificis de l'oci a Roma:L'amfiteatre de Tarraco

Un amfiteatre és una gran edificació descoberta de l'arquitectura romana clàssica, normalment de planta oval amb un espai central a nivell del sòl i cobert de sorra (en llatí arena), el qual estava envoltat per tres nivells de graderies (cavea): en termes generals el primer a tocar de l'arena era pels personatges importants de la comunitat (imma cavea), el segon on seia la plebs romana (media cavea), i el tercer espai al capdamunt de la graderia on seien les dones (summa cavea).L'arena i les graderies estaven separades per un mur alt que protegia el públic. Als fonaments de les graderies hi havia diversos espais confinats on tancar-hi els gladiadors (spolia) o les gàbies de les feres (carcere)^[A l'amfiteatre se solien representar lluites entre gladiadors; lluites entre feres o la seva cacera (venatio);i la mort de les persones que les autoritats havien condemnat a la pena capital (vivicomburium). Molt excepcionalment en alguns amfiteatres també tenien lloc petites batalles navals entre petits vaixells (dites naumaquia) omplint l'arena d'aigua.

El primer amfiteatre es va construir l'any 59 aC per ordre del màxim pontífex romà i cap d'obres públiques, Gai Escriboni Curió. Els primers amfiteatres foren fets de fusta; posteriorment es van construir amb pedra. El primer que es va construir parcialment amb pedra va ser el d'August, l'any 30 aC, abans que arribés a ser el primer emperador de Roma. L'amfiteatre d'August va continuar essent l'únic que no estava construït totalment de fusta a la ciutat de Roma, fins que Vespasià va començar a construir el Colosseu o Amfiteatre Flavi, inaugurat l'any 80 dC.^[que va ser el més gran i complet dels amfiteatres romans.

L'amfiteatre de Tarraco

L'últim gran edifici per a espectacles, després del teatre i del circ, construït a Tàrraco va ser l'amfiteatre, aixecat a principis del segle II d.C. i reformat el 218 sota l'emperador Elagàbal. Destinat als espectacles violents -lluites de gladiadors, caceres de feres i execucions-, va ser ubicat fora muralla, a la vora de la platja, tot aprofitant un pendent del terreny per recolzar-hi la graderia.

Així la graderia o cauea està en el costat oest retallada a la roca, mentre que la resta va ser aixecada per mitjà de caixes massisses i de morter de calç i voltes encofrades. D'aquestes estructures de morter solament s'han conservat la petita part central del cantó mar, a l'entorn de l'arc d'accés a la tribuna de les autoritats (puluinar). Llevat d'aquests dos sectors oposats, la resta de grades que es veuen en l'actualitat són producte d'una reconstrucció dels anys 70. La cauea, amb una capacitat per a uns 14.000 persones, estava dividida en tres sectors horitzontals en els quals es distribuïen els espectadors segons el seu estatus social, en ordre ascendent des de les tres fileres inferiors ocupades per l'estament privilegiat.

L'arena té la forma d'una el·lipsi de 61,50 x 38,50 m. Dues fossae la creuen en angle recte. Tot i que avui són visibles, en l'antiguitat quedaven cobertes per un empostissat. Durants les excavacions s'hi van trobar restes de muntacàrregues, accionats per uns contrapesos de pedra, que pujaven homes i feres a la pista. Actualment l'arena està parcialment coberta per les ruïnes de dos edificis posteriors, de caràcter religiós. El primer va ser una basílica cristiana construïda al segle VI en commemoració del martiri del bisbe Fructuós i els seus dos diaques, Auguri i Eulogi, que havien estat cremats vius a la mateix arena el 21 de gener del 259. Sobre les restes de la mateixa basílica es va aixecar l'església romànica de Santa Maria del Miracle, al segle XII.