Llatinismes

Expressions d’origen morfològic divers que s’han adaptat a l’ortografia catalana i s’usen com a sintagmes nominals en diferents àmbits.

accèssit 's'hi ha acostat' m. En un certamen, recompensa immediatament inferior al premi. addenda f. Notes addicionals a la fi d'un escrit, esp. d'un llibre, per a completar-lo o corregir-lo. En origen és el gerundiu (n. pl.) del verb addo 'coses que s'han d'afegir'. agenda f. Llibre o quadern en què cada full correspon a un dia o diversos dies de l'any i que serveix per a anotar-hi, a fi de no oblidar-les, les coses que una persona ha de fer i altres dades. L'origen és el gerundiu (n. pl.) del verb ago 'coses que s'han de fer'. alias (llatí 'altrament') àlias (o segons l'IEC, àlies) adv. Per altre nom. Joan Pi, àlies el Xic . | m. Sobrenom. El Xic no és pas el seu nom; és el seu àlies. alter ego 'un altre jo' m. i f. Persona en qui un altre té tanta confiança, en tot o en coses concretes, com d'ell mateix. Ex: L'Antoni és el meu alter ego en la direcció de la fàbrica. | Amic inseparable, amic íntim. || Persona en qui s'identifica una altra: El protagonista de la novel·la és l'alter ego de l'autor. desideràtum m. Allò que no és i seria més de desitjar que fos. Del participi perfet llatí n. sg. 'cosa desitjada'. esnob (anglès snob) m. i f. Persona que és amatent a acollir tota novetat, pel sol fet que la seva adopció li sembla ésser un senyal de distinció, bon gust, intel·ligència, etc. Etimologia no segura. Segons alguns prové de sine nobilitate 'sense noblesa', abreviat s/nob, aplicat als estudiants d'Oxford de família no noble. lapsus ('relliscada, error') m. Error que hom comet per inadvertència parlant o escrivint.  maremàgnum (mare magnum 'mar grossa, maregassa') m. Gran confusió, memorandum o memoràndum m. Nota destinada a recordar alguna cosa; quadern, llibret, on hom s'apunta allò que vol recordar. | Nota diplomàtica en què es recorden els fets, les raons, etc., referents a una qüestió. plus 'més' m. Quantitat que es dóna de més per un servei, un treball, etc., extraordinari. post data o postdata 'coses escrites més tard' f. Allò que s'afegeix a una carta després de signada i datada. quid 'qu'e' m. Punt essencial d'una qüestió. quorum o quòrum m. Donat el nombre de votants, mínim de vots favorables que ha de tenir una votació perquè el resultat sigui vàlid. | Nombre mínim de membres presents en una assemblea necessari perquè aquesta es pugui constituir vàlidament. summum o súmmum m. El grau més alt al qual arriba alguna cosa. El súmmum de l'elegància.Superlatiu de super' uis comica o vis còmica Força còmica, comicitat. ultimatum o ultimàtum 'termini acabat' m. Condicions definitives que un estat posa a un altre en una negociació diplomàtica, la no-acceptació de les quals significa el rompiment de les negociacions. Delparticipi perfet d'ultimo 'portar al final'.

Expressions d’origen morfològic divers que no s’han adaptat a l’ortografia catalana i s’usen enàmbits diferents com a sintagmes nominals en la forma llatina.

casus belli 'ocasió de guerra' Locució que designa l'esdeveniment que dóna motiu o pretext a una declaració de guerra. modus operandi 'manera d'obrar', manera especial d'actuar o treballar. modus uiuendi expressió que significa 'manera de viure', emprada en diversos camps per a indicar una acomodació o un arranjament individual o entre diverses persones o entitats. Col·loquialment equival a mitjà de vida. opera prima 'primera obra' aplicat a la primera pel·lícula, novel·la... d'un creador. quid pro quo m. 'Una cosa per una altra', intercanvi de favors. || Error que consisteix a prendre una cosa per altra. rara auis 'au rara', personatge poc comú. Prové del vers de Juvenal: Rara avis in terris , nigroque simillima cygno, Sàtires, VI, 165. statu quo 'estat en el qual' m. Estat actual de les coses, situació en què es troben. Ex: La pressió de l'Europa de l'Est posa a prova el statu quo comunitari. totum reuolutum 'tot regirat', confusió total uox populi 'Veu del poble' locució per dir que alguna cosa és coneguda o és dita per tothom. De l'expressió Vox populi, uox dei 'Veu del poble, veu de Déu' (Alcuí, Epistulae, 164).

Expressions d’àmbit general amb sentit adverbial temporal.

ante meridiem (abreviat a. m.) Locució que significa 'abans del migdia', usada per a indicar les hores del dia que van de la mitjanit fins al migdia. a posteriori loc. adv. Amb posterioritat a l'experiència, basant-se en els fets observats. Ex: Raonar a posteriori. a priori loc. adv. Amb anterioritat a l'experiència, sense poder basar-se en els fets. Ex: Condemnar a priori.  hic et nunc 'aquí i ara', en les circumstàncies actuals. in extremis loc. adv. En els darrers moments de l'existència. Ex: Es van casar in extremis. | loc. adj. Matrimoni in extremis. || En el darrer moment. Ex: Han marcat un gol in extremis. in fraganti loc. adv. En el moment de fer una acció reprensible. Ex: La veïna, que anava a regar les plantes, va sorprendre els lladres in fraganti.  ipso facto loc. adv. En conseqüència, immediatament. Ex: Vaig anar a viure a aquell barri i hi vaig fer amics ipso facto.  post meridiem (abreviat p. m.) Locució que significa 'després del migdia', usada per a indicar les hores del dia que van del migdia fins a mitjanit.  sine die 'sense data' loc. adv. ajornar sine die Diferir un afer, unes negociacions, etc., sense termini. suo tempore 'al seu temps, en el moment oportú'.

Expressions d’àmbit general amb sentit adverbial modal.

ad hoc 'per a aquest propòsit' aplicat a una solució proposada per a un cas específic. bis adv. Per segona vegada, indicant que una cosa està repetida. Ex.: El número 7 bis. || m. En un concert, en una representació, etc., repetició d'una peça o d'un fragment a demanda del públic. Ex.: Ha merescut els honors del bis. ex abrupto 'abruptament', de sobte ex aequo Locució que significa 'en igualtat de mèrits'. Es fa servir en concursos, competicions o proves, especialment de caràcter esportiu, per a indicar que dos o més concursants han acabat empatats. Ex: Premi ex aequo. ex professo 'expressament, amb intenció'.  gratis et amore 'gratis i amb amor'. Desinteressadament. Ex: Treballa unes hores en una ONG gratis et amore. in albis 'en blanc' Ex: Espero que no us quedeu in albis en l'examen de selectivitat'. in crescendo o crescendo Indicació que prescriu l'augment gradual de la intensitat dels sons en la interpretació d'una composició musical.  lato sensu loc. adv. en sentit ampli, per oposició a stricto sensu .  motu proprio ' per propi impuls' per voluntat pròpia, espontàniament || m. Document emanat directament de l'atorgador sense requeriment del destinatari. sine qua non 'sense la qual no' loc. adj. condició sine qua non condició sense la qual la convenció, la venda, etc., no tindrà lloc. stricto sensu loc. adv. Estrictament, en sentit propi. Ex: Una revolta no és, stricto sensu, una revolució.

Expressions usades principalment en l’àmbit jurídic.

de facto loc. adv. De fet i no de dret (oposat a de iure). Ex: El govern dels revoltats era reconegut de facto. de iure loc. adv. De dret, tant si és de fet (de facto) com si no. Ex: El govern legalment constituït continuava sent reconegut de iure. Dura lex, sed lex 'La llei és dura, però és la llei'. habeas corpus 'tingues el teu cos, conserva el cos'. Institució processal que té per finalitat posar qualsevol persona detinguda a disposició immediata de l'autoritat judicial competent per determinar-ne la legalitat de la detenció. In dubio, pro reo 'En cas de dubte, a favor de l'acusat'. Principi jurídic. patria potestas o pàtria potestat f. Dret que el ciutadà romà tenia sobre els seus fills; obligació que tenen els pares de vetllar pels fills durant la seva minoria d'edat. persona non grata 'persona no benvinguda', aplicat a un diplomàtic o una altra persona rebutjada per un govern o una altra institució. Si uis pacem, para bellum 'si vols la pau, prepara la guerra', paràfrasi de la frase Qui desiderat pacem, preparet bellum (Vegeci, Epitoma rei militaris, III). sub iudice 'en mans del jutge', pendent de resolució judicial. Ex: Mentre el cas estigui sub iudice no podeu parlar-ne amb els periodistes.

Expressions usades principalment en l’àmbit mèdic.

coitus interruptus 'coit interromput'. Mètode contraceptiu que consisteix a interrompre l'acte sexual i efectuar l'home una ejaculació extravaginal. delirium tremens o delírium trèmens 'deliri tremolós, m. Psicosi tòxica associada a l'alcoholisme crònic, caracteritzada per terribles al·lucinacions i tremolors. in uitro loc. adj. fecundació in vitro Fecundació realitzada fora del si matern. Literalment 'en el vidre'. placebo 'plauré' m. Fals medicament preparat amb el mateix aspecte que un medicament determinat, però que només conté productes inerts. rigor mortis ('rigidesa de la mort') m. Rigidesa cadavèrica.

Expressions usades principalment en els àmbits socioeconòmic i polític.

curriculum uitae o currículum 'la carrera de la vida' m. Conjunt de les dades personals i els mèrits acadèmics i professionals d'una persona que sol·licita un lloc de treball, una plaça, l'obtenció d'un premi, etc. Ha presentat el currículum a deu o dotze empreses. deficit (en llatí 'falta') o dèficit m. Allò que manca perquè els ingressos pugin tant com les despeses, perquè el crèdit d'un compte pugi tant com el dèbit, perquè la quantitat d'una mercaderia abasti al consum, perquè el valor de les exportacions pugi tant com el de les importacions. Ex: El dèficit d'un pressupost. || Quantitat que indica el valor en què una xifra, una taxa, un percentatge, etc., és més petit que un altre d'homogeni, considerat normal. Ex: Dèficit de vitamina A. hàbitat (d'habitat 'viu, habita'), m. Localització territorial de la població humana. || Medi en què viu una planta o un animal. gravamen m. Càrrega, obligació onerosa. | Càrrega que afecta un bé (moble o immoble) en benefici d'un tercer. per capita 'per caps' loc. adj. renda per capita Renda que resulta de dividir la renda nacional pel nombre d'habitants. ràtio (de ratio 'càlcul, proporció') Nombre d'alumnes per cada classe o grup. || ECON. Índex que relaciona, per quocient, dos elements o magnituds, referents a una mateixa empresa o a unitats econòmiques distintes per a llur comparació. referèndum m. Votació directa del poble per a aprovar o no una decisió política d'especial transcendència. En origen és el gerundi del verb refero (referendum) amb el sentit 'per ser consultat'. Ex: Ja tindreu edat de votar en el referèndum de l'estatut? superàvit (de superauit 'ha sobrat') m. Excés de l'haver sobre el deure, dels ingressos sobre les despeses.

Expressions d’origen religiós que s’usen en àmbits generals.

Anno Domini (abreviat A. D.) 'any del Senyor' per referir-se a un any de l'era cristiana.  INRI Acrònim de l'expressió Iesus Nazarenus Rex Iodeorum (Jesús de Nazaret rei dels jueus), inscripció que figurava a la creu de Jesucrist com a burla. Com a mot comú inri s'aplica a allò que constitueix un afront, un escarni. Ex: 'Per a més inri li van treure els pantalons'.  mea culpa 'per culpa meva', procedent de la frase Mea culpa, mea culpa, mea maxima culpa delConfiteor, resat a l'inici de la missa catòlica com a confessió dels pecats. Serveix per reconèixer un error. Ex: Abans de dimitir el president va entonar un mea culpa. peccata minuta 'faltes petites', error o falta de poca importància. per saecula saeculorum 'pels segles dels segles', fórmula final de moltes oracions i del cànon de la missa. rèquiem (acusatiu de requies 'repòs') m. missa de rèquiem Missa de difunts || Composició musical escrita damunt el text de l'ordinari de la missa de difunts: Requiem aeternam dona eis, Domine; et lux perpetua luceat eis.  RIP Inicials de la fórmula litúrgica dels funerals requiescat in pace ('que reposi en pau') que hom col·loca a les esqueles mortuòries, a les làpides sepulcrals o després del nom d'un difunt. sancta sanctorum Nom llatí amb què es designa sovint el santuari del temps de Jerusalem o sant dels sants. uade retro 'torna-te'n enrere' expressió per indicar rebuig cap a algú o alguna cosa. La frase sencera és: Vade retro, Satana 'torna-te'n enrere, Satanàs!', una fórmula d'exorcisme medieval, problement inspirada en una frase de Jesús adreçada a Pere: Vade retro me, Satana (Marc, 8, 33). urbi et orbi Fórmula ('per a la ciutat i per al món') utilitzada en alguns decrets de les congregacions romanes o en les benediccions solemnes del papa per a indicar que s'adrecen no solament a la ciutat de Roma, d'on el papa és bisbe, sinó a tot el món catòlic.

Expressions referides generalment a l’àmbit universitari

Alma mater "madre nodrícia" (que alimenta) usada per referir-se metafòricament a la universitat, on una determinada persona ha rebut la seva formació superior. Originàriament, a la Roma antiga, l'expressió designava diverses deesses mares com Ceres o Cíbele i, més tard, a la Mare de Déu. cum laude 'amb lloança, amb elogi', màxima qualificació en una tesi: excel·lent cum laude. ex cathedra 'des de la càtedra' loc. adv. Infal·liblement, sense possibilitat d'error. Ex: Quan parla ex cathedra el sant pare és inerrable. | Dogmàticament, arrogant-se qui parla una autoritat que l'interlocutor o el destinatari li pot reconèixer o no. Ex: Ho sabia tot, d'aquell tema, i l'exposava ex cathedra.  honoris causa 'per honor' loc. adj. utilitzada en l'expressió doctor honoris causa Persona que ha rebut el més alt grau acadèmic a títol d'honor, per la fama o els mèrits que acredita. numerus clausus 'número tancat'. Limitació del nombre de places ofert per una universitat d'una carrera determinada.

Expressions usades per referir-se a tòpics literaris

aurea mediocritas 'mitjania d'or' (Horaci, Odes, II, 10, 5), el terme mitjà, el punt just entre els extrems, tot defugint els excessos. beatus ille 'Feliç aquell...' (Horaci, Epodes, II, 1). Elogi de la vida tranquil·la del camp, allunyada del bullici, les ambicions i els maldecaps de la vida urbana. captatio beneuolentiae 'captació de la benevolència', recurs retòric per guanyar-se la predisposició del públic. carpe diem 'aprofita el dia' (Horaci, Odes, I,11, 8). L'expressió designa el tòpic literari que, davant la fugacitat de la vida, invita a gaudir del present sense preocupar-se de l'endemà. deus ex machina 'déu des del mecanisme' expressió d'origen teatral que al·ludeix a un mecanisme escènic pel qual descendia un personatge diví. S'aplica a un personatge o un element extern que apareix per resoldre el conflicte. ubi sunt 'on són?' pregunta retòrica referent a les persones o les coses que ja han desaparegut amb la finalitat d'induir a una reflexió melancòlica sobre allò que ha passat.

Aforismes i expressions proverbials

ad kalendas Graecas 'per les calendes gregues'. Amb aquesta expressió August (segons Suetoni,August, 87, 1) es referia als creditors morosos, que no pagarien mai, ja que les calendes eren el primer dia de cada mes en el calendari romà (sí senyor, d'aquesta paraula ve 'calendari'), i per tant els grecs no feien servir aquest sistema. Seria equivalent, doncs, a la nostra expressió 'la setmana dels tres dijous', que tampoc existeix, és clar. Alea iacta est 'El dau ha estat tirat'. Segons Suetoni (Juli, 33), dit per Juli Cèsar en travessar el riu Rubicó i entrar a Itàlia amb l'exèrcit en contra de la llei romana. Serveix per indicar que s'ha pres una decisió arriscada, de la qual no es pot tornar enrere.  Cogito, ergo sum 'Penso i, per tant, existeixo'. Principia philosophiae I, 7 i 10 de Descartes (abans en francès Je pense, donc je suis, en el Discurs del mètode). És el fonament de la seva filosofia: Un ésser humà pot negar-ho tot llevat que existeix perquè fa l'acció de negar. errare humanum est 'equivocar-se és humà'. Segueix ...et confiteri errorem, prudentis '...i confessar l'error de savis' (Jeroni, Epistulae, 57.12). Festina lente 'Apressa't lentament'. Versió llatina de l'expressió grega utilitzada per August (Speude bradeos, segons Suetoni, August, 25.4), amb la qual desaconsellava la precipitació a un general. Sol indicar la necessitat de prudència.  Mens sana in corpore sano 'una ment sana en un cos sa' (Juvenal, Sàtires, X, 356). En el context original representa tot el que hauria de demanar una persona als déus. Actualment es fa servir per significar que per a una bona salut mental cal mantenir un cos sa. Facta, non uerba 'fets, no paraules'. non plus ultra Expressió que significa 'no més enllà' que, segons la tradició, figurava inscrita en les llegendàries columnes d'Hèrcules, que aquest heroi va posar a l'estret de Gibraltar per indicar els confins del món. Va figurar -modificada- com a divisa de Carles V de Castella. Actualment s'utilitza en el sentit que una cosa ha arribat a la seva perfecció. panem et circenses 'pa i jocs de circ', tenir l'alimentació i la diversió assegurades era l'únic que preocupava el poble romà, segons Juvenal (Sàtires, X, 81). Veni, uidi, uici 'he arribat, he vist, he vençut', paraules de Juli Cèsar per jactar-se lapidàriament de la seva ràpida victòria sobre Fàrnaces II del Pont a la batalla de Zela (47 a.C), segons Suetoni (Juli, 37).

Altres expressions d’ús general

etcètera (de et cetera 'I la resta', escrit abreujadament etc.).  id est 'això és', és a dir ídem adv. Igual, la mateixa cosa; mot amb què, en les enumeracions, citacions, etc., s'evita la repetició d'un mot, d'una frase (escrit abreujadament íd.).  in situ 'En el lloc'. Terme utilitzat per a designar que un element geològic o arqueològic es troba en el lloc original.  inter nos 'entre nosaltres', confidencialment. per se 'per si mateix' Ex: Bo per se. post scriptum 'escrit després', fórmula (abreviada P.S.) per afegir alguna cosa en una carta després de la firma. sui generis 'del seu propi gènere' loc. adj. Especial, fet a la seva. Ex: Tractava aquells afers d'una manera molt sui generis. verbigràcia (de uerbi gratia) Per exemple. uersus Contra, en oposició a (sovint abreviat vs.). viceversa (de uice uersa 'a la inversa') adv. Invertint l'ordre de dos termes, al contrari. Ex.: Ens van fer traslladar tots els llibres de la banda esquerra a la dreta, i viceversa.

Segona part de l'Eneida

Primera part de l'Eneida

NOTA:He trobat que al laberint esta molt ben explicat i per aquest motiu he posat el resum de l'Eneida dos vegades; una ho he tret d'un llibre i l'altre, aquesta, esta tret del laberint.

L'Eneida

És la gran obra de Virgili. Els dotze llibres de l’Eneida es poden dividir en tres parts:

• Llibres I-IV: Eneas, príncep troià fill de Venus i d’Anquises, amb un grup de supervivents de la destrucció de Troia pels grecs, es dirigeix a Itàlia per fundar-hi una nova ciutat. Però, a l’alçada de Sicília, el seu estol és desviat cap a les costes d’Àfrica per una tempesta provocada per Juno, enemiga dels troians. Allà són acollits per la reina Dido, que ha fugit de Fenícia i ha acabat de fundar Cartago. En el palau de la reina, Eneas explica com va caure Troia per culpa del cavall de fusta ideat per Ulisses i el seu atzarós viatge fins a Cartago. Dido s’enamora apassionadament d’Eneas per obra de Venus i, oblidant-se de la seva promesa de mantenir-se fidel al seu difunt marit Siqueu, intenta retenir Eneas. En un principi Eneas sucumbeix a un amor promogut ara també per Juno, oblidant-se de la seva missió, fins que, enviat per Júpiter, Mercuri la hi recorda. Malgrat els precs de Dido i els seus propis sentiments, Eneas es decideix a partir i Dido se suïcida, després de demanar al seu poble que guardi un odi etern als romans.
• Llibres V-VIII: Eneas prossegueix el seu viatge cap a Itàlia i, quan arriba a Cumes, la Sibil·la el guia al món dels morts perquè el seu pare li faci saber el futur de la ciutat que ha de fundar. Quan troba Anquises aquest li relata com el seu fill fundarà Alba Longa i iniciarà l’estirp de reis que la governaran. D’aquesta dinastia naixeran, al cap de molt temps, els bessons Ròmul i Rem, que fundaran Roma, la ciutat destinada a dominar el món. La predicció arriba fins a August, descendent d’Eneas per pertànyer a la gens Júlia, que es remuntaria a Julus o Ascani, fill d’Eneas. Finalment els troians arriben al seu objectiu, el Laci. Allà el rei Llatí els acull i ofereix a Eneas la seva filla Lavínia en matrimoni. Tanmateix la intervenció de Juno fa que altres pobles del Laci, encapçalats per Turn, emprenguin una guerra contra ells.
• Llibres VIII-XII: la tercera part narra les lluites entre els troians i els seu aliats contra els llatins. Juno afavoreix Turn, però a la fi Júpiter li fa saber que el destí dels troians és establir-se al Laci, però esdevenint llatins. Així, quan Eneas, en un duel, venç i mata Turn, s’acaba l’Eneida. 
   
  
  
  Fresc de Pompeia (Museo Nazionale, Nàpols) que representa una escena de l'Eneida: Eneas ferit al costat del seu fill Iulus, mentre un metge el cura amb l'ajuda de Venus.
  "Eneas s'estava dret, queixant-se durament, recolzat en l'enorme llança, envoltat d'un gran nombre de joves i de l'afligit Iulus, indiferent a les llàgrimes dels allí presents. El vell metge, vestit amb el mantell arromangat a la manera de Pèon, s'afanya inútilment a fer moltes coses amb la seva mà de metge i amb les poderoses herbes de Febos, cerca inútilment d'abastar amb els dits la punta del dard i d'estrènyer el ferro amb unes pinces resistents. [...] Llavors la mare Venus, commoguda d'aquell dolor immerescut del seu fill, recull de l'Ida de Creta el dictam, una tija coberta de fulles apelfades [...]. Venus la portà, cobrint-se el rostre amb un núvol obscur, n'impregnà l'aigua que hi havia abocada en un gibrell resplendent i la féu secretament medicinal, i hi espargí suc de salutífera ambrosia i una olorosa panacea. L'ancià Iàpix, sense saber-ne res, banyà la ferida amb aquella aigua i de sobte desaparegué del cos, com era d'esperar, tot el dolor, i tota la sang s'estroncà al fons de la ferida. I ara la sageta es desprengué seguint la mà, sense forçar-la ningú, i revingueren renovades les energies al seu estat d'abans."
  Virgili, Eneida, XII, 398-424, traducció de Joan Bellés, Barcelona, Empúries, 1999.
  
  
  
  
   La principal font literària que inspira Virgili és Homer. En efecte, mentre que la primera meitat de l’Eneida recorda de prop l’Odissea descrivint les vicissituds de l’heroi, la segona segueix el model de la Ilíada narrant els combats. Les referències homèriques són constants i en àmbits diversos. El mite d’Eneas està en estreta connexió amb la guerra de Troia i el retorn dels guerrers com Ulisses. N’adopta trets estilístics (epítets, fórmules, símils), episodis com la baixada als inferns, caràcters paral·lels (Hèctor i Eneas, Turn i Aquil·les), semblances estructurals (narració retrospectiva de les aventures d’Ulisses i d’Eneas)... Virgili, però, ofereix un tractament més profund i diferenciat dels personatges. Un altre model èpic seguit conscientment per Virgili són els Annals d'Enni, sobretot en mètrica, en expressions i en el caràcter nacional del poema.
  
  
  
  
  Virgili tria per al seu gran poema el mite d’Eneas, per poder tractar dels orígens de Roma. Però no es queda pas en l’època heroica, el període posterior a la guerra de Troia, sinó que pretén abraçar i exaltar tota la història de Roma, mostrant l’època d’August com la culminació de les glòries de la seva nació. I és que fer d’Eneas el seu protagonista li permet cridar l’atenció sobre l’origen diví de la gens Júlia, a la qual pertany August, i presentant així el nou governant com a descendent de Venus. Així doncs, es refereix a fets i personatges posteriors, passant de la llegenda a la història, per diversos mitjans:
• al·lusions que expliquen la procedència de noms de lloc o de persona. Per exemple del nom del fill d’Eneas prové el nomen Juli.
• anticipació per mitjà de somnis i profecies d’esdeveniments històrics. Per exemple quan Eneas baixa als inferns el seu pare Anquises li fa veure com a descendents seus les ànimes no nascudes dels grans personatges romans fins a August.
• referències simbòliques indirectes a personatges contemporanis a Virgili. Així Dido fa pensar en Cleòpatra, Eneas en August o Turn en Marc Antoni.
  

El tema del destí (els fata), representat per les decisions de Júpiter, domina al llarg del poema com a motor de l’acció. Eneas es diferencia d’un heroi homèric perquè no es guia pels seus interessos personals sinó que ha acceptat  el destí de ser l’avantpassat del poble que ha de civilitzar el món. Aquesta dedicació a la seva missió és la pietas d’Eneas. Per això ha d’abandonar Dido, sacrificant el seu amor sincer per ella al deure que li ha imposat el destí. Així doncs, la realització del destí de Roma passa per sobre dels personatges i porta els que no s’hi pleguen a la seva ruïna tràgica. Això succeeix amb Dido, presentada a l’inici com una reina que governa bé el seu poble, però que la seva passió per Eneas fa oblidar les seves obligacions envers el seu poble.

L'Eneida

Aquest poema èpic, estructurat en 12 cants i quasi 10 000 versos, té com a base la destrucció de Troia pels grecs i la posterior anada d'Enees, cabdill troià, a Itàlia, on ha de fudar una nova pàtria.

S'inspira en les dues obres cabdals d'Homer:l'Odissea -narra les aventures i desventures d'Odisseu (Ulisses) en el seu viatge per mar des de Troia fins a arribar a la seva pàtria, Ítaca- i la Íliada -narra les lluites que van protagonitzar els grecs i els troians els últims dies de la guerra-.La primera part de l'Eneida (des del llibre I al llibre VI) narra la navegació d'Enees des de Troia fins a Sicília, i és una imitació de l'Odissea.La segona part (des del llibre VII fins al llibre XII) explica les posteriors lluites amb els aborígens d'Itàlia per aconseguir la nova pàtria, i és una imitació de la Íliada.

L'obra no segueix una línia cronològica. El llibre comença amb els intents d'Enees d'arribar a Itàlia des de l'illa de Sicília, on ha mort el seu pare Anquises.A causa d'una tempesta, provocada per la deessa Juno, enemiga dels troians, el mar els porta a Cartago, on són acollits per la reina Dido.Aquesta demana al seu hoste que li expliqui tot el viatge des de Troia fins a l'Àfrica, i els fets que van causar la destrucció de la seva ciutat.

En el cant II, anomenat també "el llibre de Troia", es rememora l'episodi del famós cavall de fusta.

En el cant III, Enees continua explicant a la reina tot el que ha sofert des de la fugida de Troia fins que arriba a Cartago. Tot escoltant-lo, Dido s'enamora d'Enees i el cabdill troià es queda a viure a Cartago durant un any, període narrat en el cant IV, el cant més romàntic. Però Enees, advertit pels déus que ha de continuar el seu viatge i formar una nova pàtria, se'n va i abandona Dido, la qual se suïcida.

En el cant V, Enees, anant cap a Itàlia, s'atura a Sicília per honrar la tomba del seu pare. També s'atura a Cumes, ja a la península Itàlica, on, acompanyat per la Sibil.la, baixa als Inferns
 per trobar el seu pare.

En el cant VI, Anquises mostrarà a Enees el destí de Roma i alguns dels seus descendents, entre els quals hi ha Cèsar i August.

En la segona part del poema,Enees lluita amb els aborígens del lloc,ajudat pel rei Llatí, que li ha ofert la mà de la seva filla Lavínia. Aquest fet provoca una guerra entre Enees i Turn, que també pretenia casar-se amb la noia. El poema acaba amb la derrota i la mort de Turn per part del Troià.

Amb una gran epopeia romana, Virgili, que havia entrat al cercle de Mecenes sota la protecció de l'emperador, es proposava explicar els orígens llegendaris de Roma i unir les gens Iulia, la família  d'August, amb els herois troians.Presenta l'emperador August com un ésser diví predestinat a estendre la pax romana per tot el món.Segons Virgili, August seria un descendent d'Enees, i tota la nissaga Júlia hauria pres el nom de Iulus, fill d'Enees.Venus, mare d'Enees, demana a Vulcà que forgi un escut per al seu fill, i Vulcà grava l'escut la futura història de roma, i com a motiu central la glòria d'August.August seguia molt de prop l'elaboració de l'Eneida, esperada per tothom, i fins i tot després de la seva campanya càntabra va demanar al poeta que li n'enviés un guió. A la seva tornada a Roma, Virgili li llegí els tres cants que ja havia escrit, considerats els eixos de tota l'obra: el II ("Llibre de Troia"), el IV ("Amors amb Dido") i el VI ("La baixada als Inferns").

Quan, després d'onze anys, el poema estava ja quasi enllestit, Virgili va voler fer un viatge a Grècia per donar-li els últims retocs. Durant el viatge emmalaltí i a Atenes trobà a August, que el va convèncer per tornar amb ell cap a Roma.En una parada a Bríndisi va morir, el 19 a.C.

Ja moribund, Virgili va demanar que cremessin l'Eneida, perquè estava inacabada, però August no en va fer cas i va fer editar l'obra sense afegir-hi res més deixant alguns versos incomplets.

Personatges principals 

-Enees: cabdill troià, que va des de Troia fins a Itàlia.

-Anquises: pare d'Enees.

-Iulus-Ascani: fill d'Enees.

-Dido: reina de Cartago.

-Llatí: rei aborigen del Laci.

-Lavínia: filla del rei Llatí.

-Turn: promès de Lavínia, que lluita amb Enees.

-Sibil.la: profetessa que ajuda Enees a entrar als Inferns.

-Creusa: muller d'Enees que va morir en fugir de Troia.

 

Les Geòrgiques

Són 4 llibres dedicats a la didàctica de la cultura del camp.Constitueixen un tractat d'agricultura en hexàmetres, dividit en quatre llibres: el primer sobre els conreus, el segon sobre el cultiu d'arbres, el tercer sobre la ramaderia i el quart sobre l'apicultura. Però l'objectiu real del poema de Virgili no és el d'ensenyar a fer les feines del camp sinó que se centra en el treball i la vida dels camperols romans per exaltar-los com la base de la grandesa de Roma en un moment en què els grans latifundis cultivats per esclaus i les guerres civils els havien estat fent abandonar les seves terres per anar a la ciutat, igual que els grans propietaris, que preferien la ciutat a les seves possessions rurals. Segons alguns estudiosos el poeta d'aquesta manera col·labora en el programa d'August de repoblar els camps i tornar a la vida pagesa i a les virtuts idealitzades dels antics romans. Altres autors neguen que August dugués a terme tal política i creuen que Virgili va voler justament convèncer el príncep i la classe dirigent de solucionar els problemes del camp itàlic.

Els principals models de les Geòrgiques són Els treballs i els dies del poeta grec Hesíode (s. VII a. C.), que és igualment un poema que tracta del treball agrícola, i La natura  de Lucreci. D'aquest darrer prové una certa influència epicúria, ja que la vida del camp permet atènyer la serenitat d'ànim que és la norma  de vida per a aquesta escola filosòfica. Tanmateix Virgili comença a mostrar a les Geòrgiques inclinació cap a l'estoïcisme, segons es veu en la proposta d'una moral de l'esforç: el camperol representa l'home que aconsegueix la joia amb el seu treball.

Obres de Virgili

Les Bucòliques o Èglogues

Són 12 composicions breus inspirats en Teòcrit,que és un poeta grec nascut Sicília que va viure al segle III a.C.Els seus poemes són anomenats Idil·lis i inclouen molts gèneres poètics diversos, des de breus poemes èpics (epil·lis) fins a poemes elogiosos als governants o poemes amorosos. Els més nombrosos són, però, els poemes bucòlics, subgènere líric que va crear.

Es caracteritza per descriure breus escenes dialogades situades en plena natura, generalment protagonitzades per pastors. Tant la natura com la vida dels pastors hi solen aparèixer idealitzades i la música i l'amor hi tenen un paper cabdal. Sovint els pastors celebren entre ells competicions poètiques i musicals. El paisatge apareix moltes vegades sota forma de locus amoenusEneida, VI, 638: loca amoena), la descripció d'un racó natural de bellesa ideal: arbres, prat, l'aigua provinent d'una font o un rierol i flors, brisa i animals amables.Amb aquests poemes, Virgili pretenia reflectir la vida senzilla dels pastors al camp.  

VIRGILI

Biografia

Publi Virgili Maró va néixer prop de Màntua a l’any 70 a. C. El seu pare era un pagès adinerat, propietari de les seves terres i amb prou recursos per enviar el seu fill a estudiar a Milà i després a Roma. Allà va aconseguir el reconeixement públic amb les Bucòliques, també anomenades Èglogues, deu petits poemes que van ser els primers de tema pastoril escrits en llatí, seguint el model del grec Teòcrit, que va ser l’iniciador de la poesia bucòlica al segle III a. C.

Aquest èxit va facilitar-li l’entrada al cercle de Mecenas (que se dedica a publicar artistas sobre todo literarios)i la proximitat amb August i el seu programa polític. Tot i que Mecenas li va regalar una casa a Roma, ell sempre va preferir viure al camp, al sud d’Itàlia. Per això no és estrany que les Geòrgiques, la seva següent obra mostrés també el seu amor per la vida rural i la natura.

Virgili va conservar sempre una certa aparença de camperol. Altres trets del seu caràcter eren la seva timidesa (fugia dels seus admiradors quan el reconeixien pel carrer) i la seva manca d’interès per les dones, raó per la qual a Nàpols l’anomenaven el Virginal, Parthenias.

Poc després va començar la seva realització més ambiciosa, l’Eneida, a la qual va dedicar onze anys i encara va deixar inacabada. El 19 a. C. va fer un viatge a Grècia per inspirar-se en alguns dels escenaris de l’acció, però va morir en el viatge de tornada, deixant l’obra sense els últims retocs, raó per la qual alguns versos resten a mitges. Per això en el seu llit de mort va demanar que se’n destruís l’original, però August ho va impedir. L'Eneida restaria com el poema nacional de Roma, estudiat a les escoles, i faria caure en l'oblit l'èpica anterior d'Enni i de Livi Andronic.

Tarraco i els seus edificis romans

Les termes

Eren grans edificis construïts per a la higiene dels ciutadans i per fer esport, però, en realitatm eren un centre de vida social, un lloc de reunió i tertúlia.

ESTRUCTURA D'UNES TERMES

Aquests edificis públics constaven de diferents espais i la seva distribució era més o menys semblant en tots els establiments. De segur que les termes de Roma eren les més grans i sumptuoses, i les que hi havia arreu de l'Imperi en devien de ser una reproducció més humil.

A prop de l'entrada hi havia el vestidor (apodyterium), on els banyistes es despullaven i es vestien. Arran de la paret hi havia bancs de pedra per asseure's, i es podia deixar la roba i els objectes personals en uns calaixets encastats a la paret, que eren vigilats per un esclau. La gent pobra pagava els serveis d'un vigilant,el capsarius, que feiaaquest servei per pocs diners.

A continuació, hi havia una sala de pas (tepidarium) amb una temperatura tèbia que preparava els banyistes per al canvi de temperatura de les dues sales restants: la sala per el bany fred (frigidarium) i la sala per al bany calent (caldarium).

A prop del caldari hi havia una habitació més petita (el laconicum o sudatorium), amb altes temperatures per fer suar el cos;es podia regular la temperatura amb una obertura que hi havia el sostre, que podia obrir-se i tancar-se a voluntat de cada banyista.

Hi havia també una sala per a massatges anomenada unctorium.

Adossats a les termes es podien trobar uns locals (popinae) on es venien begudes i menja. Sovint, es podien sentir els crits dels venedors oferint els seus productes als banyistes.

Qui volia fer exercici podia anar a la palestra (palaestra), que generalment era un pati portificat.

A més dels espais esmentats, a les grans termes hi solia haver-hi jardins per passejar, una biblioteca, una sala per a reunions, etc. Amb tots aquests ingredients, les termes es van convertir en un centre de vida social. L'activitat que hi havia era intensa, i també ho eren el soroll i la cridòria.

La calefacció i l'aigua calenta s'obtenien gràcies a l'aire calent que, procedent de l'hypocaustum, s'escampava per sota del paviment. L'hypocaust era un gran forn, escalfat amb carbó o amb llenya, que no es trobava en contacte amb el terra, sinó que era suspès per uns pilars.

ORGANITZACIÓ DELS BANYS

Els banys estaven oberts des del migdia fins que es ponia el sol.Quan no disposaven d'espais separats, s'obrien unes hores al dia per a les dones i unes altres per als homes. Si les termes eren prou àmplies, es dividien en dues parts que funcionaven simultàniament. En algunes èpoques de l'Imperi, es va permetre el bany conjunt d'homes i de dones.

Per al bany s'utilitzaven tota mena de pomades i estris: ampolletes d'oli per untar el cos, raspadors arquejats (strigilis) per netejar-se el cos després de l'exercici físic, sosa (producte que actuava com un sabó d'ara) i draps amb diferents textures per eixugar-se el cos.

Els banyistes rics que s'ho podien permetre s'emportaven uns quants esclaus de casa perquè els fessin massatges, els depilessin,etc. Els qui no tenien tants recursos, pagaven el servei dels massatgistes i depiladors que treballaven a les termes.

A les termes s'hi podia entrar pagant una quantitat mòdicam ja que si bé eren propietat de l'Estat, normalment eren cedides en règim d'arrendament a un empresari.

Les termes s'omplien de gom a gom a mitja tarda, quan la gent havia deixat enrere les seves ocupacions i esperava l'àpat més important del dia, el sopar.

Circ

Al circ tenien lloc les apassionants curses de cavalls, les quals de seguida van converitir-se eb l'espectacle preferit dels romans. Els espectadors feien apostes molt altes i molts d'ells quedaven veritablement arruïnats.

ESTRUCTURA D'UN CIRC

La planta d'un circ romà era rectangular i allargada. La pista estava dividida per un mur baix i llarg, denominat spina, situat al bell mig. Damunt de la spina solia haver-hi obeliscos, estàtues de divinitats i set ous grossoa, o set dofins, que assenyalaven les voltes que calia fer en cada cursa. A cada extrem de la spina hi havia les metae, pilars o fites que assenyalaven el punt on havien de girar els carros. Al davant d'una de les metae es trobaven les cotxeres, anomenades carceres, on carros, cavalls i genets esperaven el moment de sortir.

Els espectadors s'asseien a la cavea o graderia, tot esperant l'inici de l'espectacle.

El circ de proporciosn més grans era el Circ Màxim de Roma, ubicat als peus del Palatí, amb unes dimensions de 600 x 200 metres i una capacitat per a 225.000 espectadors.

 ESPECTACLES QUE ES PODIEN VEURE EN UN CIRC

L'espectacle que es feia al circ eren les curses de carros tirats per cavalls(hi participaven bigues -carros amb un tir de dos cavalls-, trigues -carros amb un tir de tres cavalls- i quadrigues -carros amb un tir de quatre cavalls-). L'espectacle pròpiament dit anava precedit d'una pompa (o seguici) que era presidida per un magistrat, conduït en el seu carro.El seguien una munió de ciutadans agrupats per classes: sacerdots, atletes,aurigues...,i tot un munt de personatges curiosos.

Quan tothom estava degudament assegut al seu lloc, el magistrat que presidia l'espectacle llançava un mocador blanc i començaven les proves.

Aleshores, els aurigues (conductors dels carros) amb un fuet (flagellum) a la mà dreta i amb les regnes entortolligades a la cintura i subjectades amb la mà esquerra, es disposaven a ser els primers a fer les set voltes a l'entorn de la spina.S'havia de dominar bé el carro, ja que els accidents eren freqüents, sobretot quan calia acostar-se al màxim a la spina, a fi de guanyar terreny; un petit fregament podia provocar la caiguda, la destrucció del carro i, en molts casos, la mort del conductor.

Hi havia quatre equips o faccions, que es distingien per quatre colors (vermell, blanc,blau i verd). Cada auriga sortia a la pista amb una túnica del color del seu equip.Els espectadors donaven suport a un dels quatre equips amb un gran entusiasme, com passa avui en dia amb els equips de futbol.

D'altra banda, les curses de carros van arribar a moure grans quantitats de diners. Es feien moltes apostes i no sempre guanyava el carro pel qual s'havia apostat. Per això, al final de cada cursa, uns quants espectadors estaven molt contents i uns altres,desesperats.

Teatre

Un teatre romà és una construcció típica de l'arquitectura romana que es troba a gran part de les províncies de l'antiga Roma i la finalitat del qual era la d'oferir espectacles teatrals. Alguns exemples representatius en són el teatre romà de Tarragona, el de Pol·lèntia i el de Sagunt, pel que fa als Països Catalans.

ESTRUCTURA ARQUITECTÒNICA

Al començament, les obres de teatre eren itinerants i conseqüentment s'entenia que els teatres es muntaven i es desmuntaven a cada ocasió. Es feien de fusta i es destruïen un cop l'esdeveniment acabava.

Moltes de les característiques principals de les construccions per a teatres, a l'antiga Roma, es basaven o derivaven de les del període hel·lenístic de l'arquitectura grega. Una de les diferències més importants té a veure amb l'entorn, mentre per als grecs la fusió de l'arquitectura amb l'entorn i la natura, la importància de les vistes des dels teatres, com la visió d'aquest des de l'exterior, eren extremadament importants, als romans semblava no interessar-los gens ni potser considerar-ho com a element. Un exemple molt clar es veu a l'antic teatre grec, reformat pels romans, a Taormina (Sicília), al qual els grecs havien previst que es veiés com un trampolí al mar i al qual els romans van afegir una paret que trenca completament aquest efecte. Solíen tenir uns càntars que feien que el so tetumbara i que aquest tinguera mijor acústica.

ELEMENTS COMUNS

Amb el temps, els teatres romans van desenvolupar unes característiques i elements que els són propis, entre els quals hi ha:

• Pòrtic darrera de l'escenari (Porticus post scaenam), pati amb columnes situat darrera de l'escenari.
• Escenari (scaena), al qual actuen els actors.
• Front escènic (Scenae frons), normalment compost per a un doble ordre de columnes.
• Seients més propers a l'escenari (proedria), espai semicircular davant del front escènic.
• Orquestra, semicercle front a l'escenari al qual seien les autoritats i l'alçava un altar en honor a déu Dionisi.
• Aditus, passadissos laterals d'entrada a l'orquestra.
• Graderia (cavea), estructura semicircular amb grades a la qual seien la resta d'espectadors, situats segons el seu rang social. Les més baixes i properes a l'escenari són la prima cavea i les més altes i allunyades la summa cavea.
• Vomitoria, entrades a la graderia. 

 

Alguns teatres romans podien, a més, contenir petits temples a la seva estructura. De vegades el teatre podia cobrir-se amb tendals per a protegir els espectadors i els actors de la pluja o de l'extrema radiació solar. Alguns teatres recolzaven la cavea sobre galeries voltades, mentre que a d'altres aquesta s'excavava a la falda d'algun turó.    

Els edificis de l'oci a Roma:L'amfiteatre de Tarraco

Un amfiteatre és una gran edificació descoberta de l'arquitectura romana clàssica, normalment de planta oval amb un espai central a nivell del sòl i cobert de sorra (en llatí arena), el qual estava envoltat per tres nivells de graderies (cavea): en termes generals el primer a tocar de l'arena era pels personatges importants de la comunitat (imma cavea), el segon on seia la plebs romana (media cavea), i el tercer espai al capdamunt de la graderia on seien les dones (summa cavea).L'arena i les graderies estaven separades per un mur alt que protegia el públic. Als fonaments de les graderies hi havia diversos espais confinats on tancar-hi els gladiadors (spolia) o les gàbies de les feres (carcere)^[A l'amfiteatre se solien representar lluites entre gladiadors; lluites entre feres o la seva cacera (venatio);i la mort de les persones que les autoritats havien condemnat a la pena capital (vivicomburium). Molt excepcionalment en alguns amfiteatres també tenien lloc petites batalles navals entre petits vaixells (dites naumaquia) omplint l'arena d'aigua.

El primer amfiteatre es va construir l'any 59 aC per ordre del màxim pontífex romà i cap d'obres públiques, Gai Escriboni Curió. Els primers amfiteatres foren fets de fusta; posteriorment es van construir amb pedra. El primer que es va construir parcialment amb pedra va ser el d'August, l'any 30 aC, abans que arribés a ser el primer emperador de Roma. L'amfiteatre d'August va continuar essent l'únic que no estava construït totalment de fusta a la ciutat de Roma, fins que Vespasià va començar a construir el Colosseu o Amfiteatre Flavi, inaugurat l'any 80 dC.^[que va ser el més gran i complet dels amfiteatres romans.

L'amfiteatre de Tarraco

L'últim gran edifici per a espectacles, després del teatre i del circ, construït a Tàrraco va ser l'amfiteatre, aixecat a principis del segle II d.C. i reformat el 218 sota l'emperador Elagàbal. Destinat als espectacles violents -lluites de gladiadors, caceres de feres i execucions-, va ser ubicat fora muralla, a la vora de la platja, tot aprofitant un pendent del terreny per recolzar-hi la graderia.

Així la graderia o cauea està en el costat oest retallada a la roca, mentre que la resta va ser aixecada per mitjà de caixes massisses i de morter de calç i voltes encofrades. D'aquestes estructures de morter solament s'han conservat la petita part central del cantó mar, a l'entorn de l'arc d'accés a la tribuna de les autoritats (puluinar). Llevat d'aquests dos sectors oposats, la resta de grades que es veuen en l'actualitat són producte d'una reconstrucció dels anys 70. La cauea, amb una capacitat per a uns 14.000 persones, estava dividida en tres sectors horitzontals en els quals es distribuïen els espectadors segons el seu estatus social, en ordre ascendent des de les tres fileres inferiors ocupades per l'estament privilegiat.

L'arena té la forma d'una el·lipsi de 61,50 x 38,50 m. Dues fossae la creuen en angle recte. Tot i que avui són visibles, en l'antiguitat quedaven cobertes per un empostissat. Durants les excavacions s'hi van trobar restes de muntacàrregues, accionats per uns contrapesos de pedra, que pujaven homes i feres a la pista. Actualment l'arena està parcialment coberta per les ruïnes de dos edificis posteriors, de caràcter religiós. El primer va ser una basílica cristiana construïda al segle VI en commemoració del martiri del bisbe Fructuós i els seus dos diaques, Auguri i Eulogi, que havien estat cremats vius a la mateix arena el 21 de gener del 259. Sobre les restes de la mateixa basílica es va aixecar l'església romànica de Santa Maria del Miracle, al segle XII.