L'aqüeducte romà era un conducte artificial que permetia transportar l'aigua en gran quantitat des de la seva font fins a la ciutat a través de recs de superfície, galeries subterrànies, i ponts d'arcs aeris. De totes maneres el terme s'aplica sobretot a aquests últims.Els aqüeductes aprofiten la inclinació suau del terreny per tal que l'aigua simplement flueixi en el sentit desitjat. Al principi de tot un dic emmagatzemava l'aigua i en regulava el cabal. Quan l'aigua arribava a la ciutat anava a parar al castella aquarum des d'on es distribuïa en totes direccions a través de canelons. Els primers en rebre-la eren les fonts públiques i les termes, i quan les necessitats d'aquestes estaven cobertes la resta del cabal emmagatzemat (aqua caduca) també es distribuïa entre particulars.
Pel que fa a l'estil arquitectònic dels ponts és sempre molt semblant: A sota, uns pilars que sobresurten de terra i a partir d'aquí es van succeint nivells o pisos, cadascun dels quals està format per arcs semicirculars successius. A la part superior s'hi troba el canal per on circula l'aigua i, de vegades, al nivell de sota es permetia un camí per al pas de persones (viaducte), tot i que això no és tan habitual.
Aqüeducte de Segòvia
L'aqüeducte de Segòvia és una construcció romana de la segona meitat del segle I i a principis del segle II dC a l'època dels flavis, sent emperadors Vespasià i Trajà que transporta l'aigua del riu Fred a la ciutat de Segòvia. L'any 1985 fou nomenat, juntament amb el casc històric de la ciutat de Segòvia, Patrimoni de la Humanitat per part de la UNESCO.
L'aqüeducte comença a prop del Palau de la Granja amb d'arcs senzills de mig punt que condueixen l'aigua fins a la cisterna coneguda amb el nom del Caseró on es emmagatzemava l'aigua. Posteriorment, un canal transporta l'aigua fins a una segona torre, i en arribar a la plaça de Díaz Sanz comencen a formar-se dos monumentals files d'arcs superposats.
Consta d'una longitud de 728 metres i una altura màxima de 28 metres i mig, als que, a més, se li ha de sumar a prop de 6 metres de ciments en el tros principal. Consta d'una doble arcaria, la inferior formada per 119 arcs de mig punt diferents segons les adaptacions al terreny, i la superior de 44 arcs que constitueixen el nucli central de l'aqüeducte.
A la part superior dels arcs s'hi troba el canal que transporta l'aigua fins a la ciutat. L'elaboració de l'aqüeducte de tan grans dimensions ens fa veure les grans capacitats enginyeres dels romans, i a pesar de tot això mai no obliden la importància estètica que ha de tenir un element de característiques com tan ciclòpeas com en aquest cas.
Aquest magnífic monument s'ha mantingut en bon estat de conservació, sense grans transformacions, degut a la grandesa de l'estructura que imposa respecte al fet de que, encara en el segle XX continués exercint la seva funció original. La primera obra de reconstrucció es degué realitzar prop dels Reis Catòlics, quan es reedificaren 36 arcs respectant al màxim l'obra original.
En l'actualitat, l'estat de deteriorament de la pedra per la contaminació atmosfèrica ha estat tan alarmant que l'Estat ha hagut de protegir-lo mitjançant un minuciós procés de restauració. Així i tot aquesta obra ciclòpeda segueix crindant l'atenció de milers de turistes boca-badats de la seva brillantesa i monumentalitat.
Aqüeducte de Mèrida
L' aqüeducte de Los Milagros era una de les conduccions que, en època romana, subministraven aigua a la ciutat d'Emèrita Augusta (actual Mèrida).
Aquest aqüeducte tenia com a funció principal subministrar aigua al costat oest de la ciutat. El punt de captació d'aigua o caput aquae es situava en el embassament de Proserpina, des d'on naixia una conducció que serpentejava al llarg de gairebé 12 quilòmetres. L'inici, en les proximitats de la presa, la conducció es feia per una galeria subterrània, excavada en roca viva. A la part final d'aquesta conducció, aquesta va haver de salvar el riu Albarregas, per a això es van haver de construir una sèrie d'arcuacions (arquationes) , que constitueixen la part més monumental de la construcció , la qual finalitzava al turó del Calvari, on va aparèixer la torre de distribució ( castellum aquae ).
Pel que fa al tram en què es va haver de recórrer a la construcció de arcuacions, aquestes s'allarguen 830 metres, amb una alçada de 25 metres en la part més profunda de la vall del riu Albarregas. L'estructura d'aquest tram és característica de Mèrida. Es compon de robustos, però elegants pilars, en què alternen cinc filades de carreus de granit amb altres tantes filades de maó. Arcs a diferents altures van enllaçant els pilars, el nucli és de opus caementicium . Els arcs d'enllaç són de maó, excepte el que salva la llera del riu Albarregas, que té les dovelles de granit molt ben treballades. Són encara 73 els pilars que han estat més o menys deterioriorats.
Aquesta obra, que va causar la sorpresa general en els passats segles, on es va considerar un miracle que els pilars es conservaran en gran mesura encara dempeus, prenent així el nom amb què es coneix l'aqüeducte.
Respecte a la cronologia, com apunten les intervencions del tram del canal davant del cementiri i del Nimfeu ubicat al Calvari, es dataria aproximadament en època Claudia o dels Flavis, és a dir segle I d. C.
Aqüeducte de Ferreires
L'Aqüeducte de les Ferreres (també anomenat Pont del Diable) és un pont aqüeducte romà aixecat entre els costats del barranc dels Arcs al terme de Tarragona, que duia aigua del riu Francolí a l'antiga ciutat de Tàrraco. És un dels aqüeductes més monumentals i ben conservats de l'època romana i el més important de Catalunya. La seva gestió depèn del Museu d'Història de Tarragona.
Malgrat que no es coneix la data exacta de la construcció de l'aqüeducte, sembla probable que s'hagués aixecat al segle I dC, en l'època de l'emperador August, coincidint amb el creixement de Tàrraco per la urbanització de la part alta de la ciutat, seu del Concilium provinciae d'Hispània Citerior.
L'aqüeducte va estar en funcionament fins a l'edat mitjana. Va ser restaurat al segle X —sota el regne del califa Abd al-Rahman III de Còrdova— i una altra vegada al segle XVIII. Durant el segle XIX i el segle XX es van dur a terme diversos treballs de conservació per aturar el deteriorament del monument.
El 1905 es va declarar Bé Cultural d'Interès Nacional i el 2000 Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO com a part del Conjunt arqueològic de Tàrraco. Després de l'adquisició del terreny per l'Ajuntament de Tarragona, es va inaugurar l'any 2005 el «Parc Ecohistòric del Pont del Diable» per a protegir tant el monument com el seu entorn natural.
Entre el 2009 i l'octubre de 2011 va ser restaurat fent una representació de l'època romana i permetent el pas d'aigua pel canal de la part superior.Amb la restauració s'han conegut els materials de construcció de l'època, com es va construir l'aqüeducte i fins i tot quanta gent hi va treballar.
El pont té una llargada de 217 m i una alçada màxima de 27 m, sense comptar la galeria de conducció de l'aigua, avui destruïda, que devia fer uns 2 metres més. Consta de dos nivells d'arcades sobreposades amb 11 arcs al nivell inferior i 25 arcs al nivell superior. Els arcs tenen una amplada (llum) de 6,30 m, una alçada de 5,70 m (on no s'han d'adaptar al desnivell del barranc) i una gruixària de 1,86 m. La distància entre els arcs és de 8 m. La cota de l'aqüeducte al costat nord és de 56,8 m i la costat sud de 56,4 m.
Tota l'estructura del pont fou construïda en opus quadratum, blocs de pedra regulars tallats en forma de carreus lleugerament encoixinats i col·locats en sec, sense morter a les seves juntes. El canal que duia l'aigua,l'Specus fou construït en opus signinum, amb un morter impermeable a base de calç i ceràmica. La pedra per l'obra fou treta d'una pedrera situada en un turó pròxim al monument, conegut com coves de la Pedrera.
La captació de l'aigua al riu Francolí es feia mitjançant una resclosa en un indret anomenat Torre del Comte, situat entre els pobles de Rourell i Puigdelfí a uns 15 km de Tarragona. A partir d'aquí fou conduïda per un canal cap a Tàrraco, primer en paral·lel al riu i des del pont del Codony seguint les corbes de nivell aprofitant els pendents naturals del terreny fins a arribar a la comella del barranc dels Arcs que es va salvar mitjançant el famós pont aqüeducte. Al costat sud del barranc el canal seguia per l'antic camí de l'Àngel i entrava a la ciutat per l'avinguda Catalunya on l'aigua fou recollida i depurada en un gran dipòsit, anomenat castellum aquae (llatí per torre d'aigua) i després distribuïda per una xarxa de canonades de plom en la zona residencial de Tàrraco.
Conta la llegenda que …
- «En temps de la dominació romana i davant la necessitat que patia Tarragona d'aigua, calgué construir un aqüeducte per tal d'unir dos turons separats per una profunda torrentera. La construcció anava endavant i quan ja estaven llestes les dues rengleres d'arcades, les fortes ventades i la fúria de les tempestes enderrocaren el pont. El mestre constructor en veure l'enderroc del pont va dir tot desesperat que tant sols el dimoni podia fer un pont de mil anys de durada. Feta aquesta afirmació se li presentà de sobte Satanàs i li digué que ell aixecaria un pont aquella mateixa nit amb pedra de la pedrera del Mèdol que seria de forta durada. Se li oferiren trenta bosses plenes de moneda d'or i d'argent. Més ell no volia diners. Deia que volia l'ànima del primer que begués l'aigua que passés pel pont del diable. I tracte és tracte. El pont va ésser construït i a l'endemà el dimoni esperava a l'altra banda del pont el compliment de la paraula donada. Mentrestant, el mestre i els seus operaris des de l'altra part del pont li ensenyaren un ase que va ésser el primer habitant que va beure d'aquella aigua.»
-
-