martes, 28 de febrero de 2012

EL DISSENY BÀSIC D'UNA CIUTAT ROMANA

L'urbanisme romà té  influències:

- Etrusques: Com els dos carrers principals en creu orientats en direcció est-oest (Decumanus Maximus) i nord-sud (Cardo Maximus) i els rituals religiosos que s'havien de celebrar abans de construir una ciutat Primer es prenien els auguris per saber si els déus eren favorables. Després un sacerdot traçava un solc -assenyalava el "pomerium", el perímetre protegit pels déus, sobre el qual es construirien les muralles- amb una arada marcant els límits previstos per a la nova ciutat excepte les futures portes.

- Gregues: Com la quadrícula que resultava de la intersecció dels cardines, carrers paral·lels al Cardo Maximus i dels decumani, paral·lels al Decumanus Maximus, deriva del traçat ortogonal de les colònies gregues del sud d'Itàlia. Encara que ja existia, Hipòdam de Milet va sistematitzar aquest "model hipodàmic".
La planta d'una ciutat es completava amb el fòrum, una gran plaça situada normalment al mig de la ciutat, a l'encreuament del Cardo Maximus i del Decumanus Maximus. Com a defenses la ciutat s'envoltava amb muralles, normalment reforçades amb torres de vigilància i quatre portes, una a cada extrem dels dos carrers principals. 






Aquest traçat és força coincident amb l'estructura dels campaments militars, dels quals provenien moltes ciutats romanes, com ara la d'Empúries o Lleó. Però en la realitat, sovint el recinte no forma un quadrat perfecte, sinó que s'adapta a les condicions del terreny, de la mateixa manera que la distribució interna i les edificacions s'adapten als accidents topogràfics (desnivells, rius) o a peculiaritats locals. Les variacions podien ser petites, com les que va patir el perímetre de Bàrcino, amb els angles retallats, o molt més importants: Tàrraco, construïda en el vessant d'un turó, s'esglaonava en una sèrie de grans terrasses i s'apartava en gran mesura de l'esquema ideal. 

Els carrers tenien calçada empedrada i voreres bastant altes. De tant en tant la calçada era travessada per unes fileres de blocs de pedra a la mateixa alçada que les voreres per impedir que els vehicles agafessin massa velocitat i alhora per permetre que els vianants passessin sense problemes si l'aigua de la pluja inundava el carrer. De tota manera això no passava molt sovint perquè hi havia un sistema complet de clavagueres, distribuïdes per tota la ciutat seguint el traçat de la majoria de carrers. Aquestes canalitzacions impermeabilitzades que  recollien les aigües residuals dels carrers, a través de forats fets als costats de les calçades, o dels edificis i cases, per mitjà de canonades de ceràmica o de plom, i les desguassaven en els rius o camps propers. Algunes de les clavagueres construïdes pels romans encara resten en servei en ciutats com ara Tarragona o a Roma.

martes, 20 de diciembre de 2011

PONTS

Pont de Martorell (pont del diable)

El pont del Diable és un pont d'origen romà, situat entre Martorell i Castellbisbal sobre el riu Llobregat, que formava part de la via Augusta i va ser construït l'any 10 aC per ser transitat per carros de bous. De l'època romana es conserven els estreps del pont, fets amb grans carreus amb inscripcions de les legions que hi van treballar, i un arc triomfal honorífic al marge esquerre.

Pont d'Alcàntara

El Pont d'Alcántara és un pont romà en arc que creua el riu Tajo construït entre els anys 104 i 106 en la localitat cacerenya d'Alcántara .

Consta de 6 arcs de desigual altura, els quals descansen en cinc pilars.En el centre del pont hi ha un arc de triomf .A més als peus del pont hi ha un petit temple romà dedicat al constructor del mateix, cristianitezat a l'Edat Mitjana amb el nom de Sant Julià.




Pont de Salamanca 

El pont de Salamanca està situat en aquesta mateixa ciutat a prop del la riba del riu Tormes.Formava part activa de la Via de la Plata que unia Mèrida i  Astorga.Està format per 26 arcs, 15 dels quals són d'origen romà, mentre que els restants són dels segle XVI.



VIES

Via Augusta (Annia o Ramal del Copsacota)

Aquesta via romana unia la Península Itàlica amb la ibèrica després de travessar els Alps marítims i tot el sud de França. En arribar als Pirineus, seguia cap al sud per tota la façana mediterrània peninsular fins a Cadis, ara si sota el nom de via Augusta. Entre els anys 8 i 2 a.C.,sota l'imperi d'August la van convertir en una important via de comunicacions i comerç entre les ciutats i províncies i els ports del Mediterrani.
Connectava amb la Via Domícia al coll de Panissars, per l'interior, i a l'actual pas fronterer entre Cervera i Portbou, per la costa.

Diversos ciutats i poblaments de l'època romana havien sorgit sobre el traçat de la via augusta.  Per exemple:
  • Gades (Cadis)
  • Rotea (Rota)
  • Orippo (Dos Hermanas)
  • Carmo (Carmona, Sevilla)
  • Corduba (Còrdova)
  • Mentesa (Villanueva de la Fuente)
  • Saltigi (Chinchilla de Monte-Aragón)
  • Libisosa (Lezuza)
  • Carthago Nova (Cartagena)
  • Saetabis (Xàtiva)
  • Valentia (València)
  • Saguntum (Sagunt)
  • Intybilis (Sant Mateu (Baix Maestrat))
  • Dertosa (Tortosa)
  • Tarraco (Tarragona)
  • Aquis Vocontis (Caldes de Malavella)
  • Gerunda (Girona).
  • Iuncaria  

Via de la Plata

Aquesta via romana travessa de sud a nort part de l'oest d'Espanya, des de Mèrida fins Astorga.Dos milenis després continua sent una de les principals vies de comunicació que vertebren l'occident espanyol amb la reinvenció de la "Ruta de la Plata", que uneix Gijón i Sevilla.

 





AQÜEDUCTE DE SANT JAUME DELS DOMENYS

Està situat a la comarca del Baix Penedès.Les primeres vivendes del municipi van néixer probablement com una de les petites masies del voltant i sota la influència de la Via Augusta, que passava per la zona en direcció a Tàrraco. Prova d'això són els Arcs existents al municipi, vestigi del final de l'època romana. La vila com a tal es va crear durant l'època medieval. La hipòtesi més respectada és que aquest aqüeducte servís per portar aigües de regadiu als habitants de la zona, probablement del riu Cornudella o des de Santa Oliva.

 Restes de l'aqüeducte de Sant Jaume dels Domenys


lunes, 19 de diciembre de 2011

HISTÒRIA D'ILERDA

Durant el període romà Lleida s'anomenava Ilerda (en iber: Iltirda o Ilirda).  Era la capital dels ilergets i estava situada a un turó a la vora del riu Sicoris (Segre).

En temps dels romans, aquesta ciutat va ser elegida pels familiars de Pompeu,Afranius i Petreius com a base per la seva defensa d'Hispània el 49 a.C.
Va ser assetjada per Cèsar, ho va fer saber personalment amb un document important anomenat la campanya de Lleida-episodi de la Guerra Civil entre les tropes de Juli Cèsar i Gneu Pompeu que va tenir lloc el 50 aC a la ciutat romana d'Ilerda-.La ciutat es va rendir i gràcies a Cèsar Afranius i Petreius van quedar lliures.Després aquests 2 no van fer honor a la seva paraula. Sota l'imperi, primer va ser ciutat i després municipi.Encara es conserven fonaments d'un pont romà sobre el Segre.

Plànol de la Ilerda romana


Fotografia de l'Ilerda romana


Pont romà d'Ilerda




L'Estàtua d'Indíbil i Mandoni és un grup escultòric de bronze que representa a dos cabdills ilergetes que van defensar Lleida dels atacs dels cartaginesos i dels romans i que gràcies a les lluites i a les encertades negociacions van evitar que la ciutat fos arrasada.

domingo, 4 de diciembre de 2011

INSCRIPCIÓ DE L'AQÜEDUCTE DE SEGOVIA

IMP·NERVAE·TRAIANI·CAES·AVG·GERM·P·M·TR·P·II·COS·PATRIS·PATRIAE·IVSSV·P·MV·MMIVS.MVMMIANVS·ET·P·FABIVS·TAVRVS·IVIRI·MVNIC·FL·SEGOVIENSIVN·AQVAM·RESTITVERVNT




Traducció al català:




Géza Alföldy, que va ser un dels millors epigrafistes de la història, va saber interpretar el que hi deia inscrit a l'aqüeducte de Segovia. Durant dos dies ho va intentar desxifrar i ho va aconseguir.Segons com estaven situats els punts de la pedra, ell anava anant imaginant quina lletra podria ser.Es va adonar que a l'altre part de la paret en que estava escrita aquesta transcripció, tenia els mateixos puntets, per tant va interpretar que hi deia el mateix en cada part.Algunes persones que no és una transcripció correcte però la majoria de gent creu amb la bona feina que va fer aquest bon home.

AQÜEDUCTES

L'aqüeducte romà era un conducte artificial que permetia transportar l'aigua en gran quantitat des de la seva font fins a la ciutat a través de recs de superfície, galeries subterrànies, i ponts d'arcs aeris. De totes maneres el terme s'aplica sobretot a aquests últims.Els aqüeductes aprofiten la inclinació suau del terreny per tal que l'aigua simplement flueixi en el sentit desitjat. Al principi de tot un dic emmagatzemava l'aigua i en regulava el cabal. Quan l'aigua arribava a la ciutat anava a parar al castella aquarum des d'on es distribuïa en totes direccions a través de canelons. Els primers en rebre-la eren les fonts públiques i les termes, i quan les necessitats d'aquestes estaven cobertes la resta del cabal emmagatzemat (aqua caduca) també es distribuïa entre particulars.
Pel que fa a l'estil arquitectònic dels ponts és sempre molt semblant: A sota, uns pilars que sobresurten de terra i a partir d'aquí es van succeint nivells o pisos, cadascun dels quals està format per arcs semicirculars successius. A la part superior s'hi troba el canal per on circula l'aigua i, de vegades, al nivell de sota es permetia un camí per al pas de persones (viaducte), tot i que això no és tan habitual.

Aqüeducte de Segòvia

L'aqüeducte de Segòvia és una construcció romana de la segona meitat del segle I i a principis del segle II dC a l'època dels flavis, sent emperadors Vespasià i Trajà que transporta l'aigua del riu Fred a la ciutat de Segòvia. L'any 1985 fou nomenat, juntament amb el casc històric de la ciutat de Segòvia, Patrimoni de la Humanitat per part de la UNESCO.
L'aqüeducte comença a prop del Palau de la Granja amb d'arcs senzills de mig punt que condueixen l'aigua fins a la cisterna coneguda amb el nom del Caseró on es emmagatzemava l'aigua. Posteriorment, un canal transporta l'aigua fins a una segona torre, i en arribar a la plaça de Díaz Sanz comencen a formar-se dos monumentals files d'arcs superposats.

Consta d'una longitud de 728 metres i una altura màxima de 28 metres i mig, als que, a més, se li ha de sumar a prop de 6 metres de ciments en el tros principal. Consta d'una doble arcaria, la inferior formada per 119 arcs de mig punt diferents segons les adaptacions al terreny, i la superior de 44 arcs que constitueixen el nucli central de l'aqüeducte.

A la part superior dels arcs s'hi troba el canal que transporta l'aigua fins a la ciutat. L'elaboració de l'aqüeducte de tan grans dimensions ens fa veure les grans capacitats enginyeres dels romans, i a pesar de tot això mai no obliden la importància estètica que ha de tenir un element de característiques com tan ciclòpeas com en aquest cas.

Aquest magnífic monument s'ha mantingut en bon estat de conservació, sense grans transformacions, degut a la grandesa de l'estructura que imposa respecte al fet de que, encara en el segle XX continués exercint la seva funció original. La primera obra de reconstrucció es degué realitzar prop dels Reis Catòlics, quan es reedificaren 36 arcs respectant al màxim l'obra original.
En l'actualitat, l'estat de deteriorament de la pedra per la contaminació atmosfèrica ha estat tan alarmant que l'Estat ha hagut de protegir-lo mitjançant un minuciós procés de restauració. Així i tot aquesta obra ciclòpeda segueix crindant l'atenció de milers de turistes boca-badats de la seva brillantesa i monumentalitat.



Aqüeducte de Mèrida

L' aqüeducte de Los Milagros era una de les conduccions que, en època romana, subministraven aigua a la ciutat d'Emèrita Augusta (actual Mèrida).

Aquest aqüeducte tenia com a funció principal subministrar aigua al costat oest de la ciutat. El punt de captació d'aigua o caput aquae es situava en el embassament de Proserpina, des d'on naixia una conducció que serpentejava al llarg de gairebé 12 quilòmetres. L'inici, en les proximitats de la presa, la conducció es feia per una galeria subterrània, excavada en roca viva. A la part final d'aquesta conducció, aquesta va haver de salvar el riu Albarregas, per a això es van haver de construir una sèrie d'arcuacions (arquationes) , que constitueixen la part més monumental de la construcció , la qual finalitzava al turó del Calvari, on va aparèixer la torre de distribució ( castellum aquae ).
Pel que fa al tram en què es va haver de recórrer a la construcció de arcuacions, aquestes s'allarguen 830 metres, amb una alçada de 25 metres en la part més profunda de la vall del riu Albarregas. L'estructura d'aquest tram és característica de Mèrida. Es compon de robustos, però elegants pilars, en què alternen cinc filades de carreus de granit amb altres tantes filades de maó. Arcs a diferents altures van enllaçant els pilars, el nucli és de opus caementicium . Els arcs d'enllaç són de maó, excepte el que salva la llera del riu Albarregas, que té les dovelles de granit molt ben treballades. Són encara 73 els pilars que han estat més o menys deterioriorats.
Aquesta obra, que va causar la sorpresa general en els passats segles, on es va considerar un miracle que els pilars es conservaran en gran mesura encara dempeus, prenent així el nom amb què es coneix l'aqüeducte.
Respecte a la cronologia, com apunten les intervencions del tram del canal davant del cementiri i del Nimfeu ubicat al Calvari, es dataria aproximadament en època Claudia o dels Flavis, és a dir segle I d. C.




Aqüeducte de Ferreires

L'Aqüeducte de les Ferreres (també anomenat Pont del Diable) és un pont aqüeducte romà aixecat entre els costats del barranc dels Arcs al terme de Tarragona, que duia aigua del riu Francolí a l'antiga ciutat de Tàrraco. És un dels aqüeductes més monumentals i ben conservats de l'època romana i el més important de Catalunya. La seva gestió depèn del Museu d'Història de Tarragona.

Malgrat que no es coneix la data exacta de la construcció de l'aqüeducte, sembla probable que s'hagués aixecat al segle I dC, en l'època de l'emperador August, coincidint amb el creixement de Tàrraco per la urbanització de la part alta de la ciutat, seu del Concilium provinciae d'Hispània Citerior.
L'aqüeducte va estar en funcionament fins a l'edat mitjana. Va ser restaurat al segle X —sota el regne del califa Abd al-Rahman III de Còrdova— i una altra vegada al segle XVIII. Durant el segle XIX i el segle XX es van dur a terme diversos treballs de conservació per aturar el deteriorament del monument.
El 1905 es va declarar Bé Cultural d'Interès Nacional i el 2000 Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO com a part del Conjunt arqueològic de Tàrraco. Després de l'adquisició del terreny per l'Ajuntament de Tarragona, es va inaugurar l'any 2005 el «Parc Ecohistòric del Pont del Diable» per a protegir tant el monument com el seu entorn natural.
Entre el 2009 i l'octubre de 2011 va ser restaurat fent una representació de l'època romana i permetent el pas d'aigua pel canal de la part superior.Amb la restauració s'han conegut els materials de construcció de l'època, com es va construir l'aqüeducte i fins i tot quanta gent hi va treballar.

El pont té una llargada de 217 m i una alçada màxima de 27 m, sense comptar la galeria de conducció de l'aigua, avui destruïda, que devia fer uns 2 metres més. Consta de dos nivells d'arcades sobreposades amb 11 arcs al nivell inferior i 25 arcs al nivell superior. Els arcs tenen una amplada (llum) de 6,30 m, una alçada de 5,70 m (on no s'han d'adaptar al desnivell del barranc) i una gruixària de 1,86 m. La distància entre els arcs és de 8 m. La cota de l'aqüeducte al costat nord és de 56,8 m i la costat sud de 56,4 m.
Tota l'estructura del pont fou construïda en opus quadratum, blocs de pedra regulars tallats en forma de carreus lleugerament encoixinats i col·locats en sec, sense morter a les seves juntes. El canal que duia l'aigua,l'Specus fou construït en opus signinum, amb un morter impermeable a base de calç i ceràmica. La pedra per l'obra fou treta d'una pedrera situada en un turó pròxim al monument, conegut com coves de la Pedrera.


La captació de l'aigua al riu Francolí es feia mitjançant una resclosa en un indret anomenat Torre del Comte, situat entre els pobles de Rourell i Puigdelfí a uns 15 km de Tarragona. A partir d'aquí fou conduïda per un canal cap a Tàrraco, primer en paral·lel al riu i des del pont del Codony seguint les corbes de nivell aprofitant els pendents naturals del terreny fins a arribar a la comella del barranc dels Arcs que es va salvar mitjançant el famós pont aqüeducte. Al costat sud del barranc el canal seguia per l'antic camí de l'Àngel i entrava a la ciutat per l'avinguda Catalunya on l'aigua fou recollida i depurada en un gran dipòsit, anomenat castellum aquae (llatí per torre d'aigua) i després distribuïda per una xarxa de canonades de plom en la zona residencial de Tàrraco.

Conta la llegenda que …
«En temps de la dominació romana i davant la necessitat que patia Tarragona d'aigua, calgué construir un aqüeducte per tal d'unir dos turons separats per una profunda torrentera. La construcció anava endavant i quan ja estaven llestes les dues rengleres d'arcades, les fortes ventades i la fúria de les tempestes enderrocaren el pont. El mestre constructor en veure l'enderroc del pont va dir tot desesperat que tant sols el dimoni podia fer un pont de mil anys de durada. Feta aquesta afirmació se li presentà de sobte Satanàs i li digué que ell aixecaria un pont aquella mateixa nit amb pedra de la pedrera del Mèdol que seria de forta durada. Se li oferiren trenta bosses plenes de moneda d'or i d'argent. Més ell no volia diners. Deia que volia l'ànima del primer que begués l'aigua que passés pel pont del diable. I tracte és tracte. El pont va ésser construït i a l'endemà el dimoni esperava a l'altra banda del pont el compliment de la paraula donada. Mentrestant, el mestre i els seus operaris des de l'altra part del pont li ensenyaren un ase que va ésser el primer habitant que va beure d'aquella aigua.»