- Etrusques: Com els dos carrers principals en creu orientats en direcció est-oest (Decumanus Maximus) i nord-sud (Cardo Maximus) i els rituals religiosos que s'havien de celebrar abans de construir una ciutat Primer es prenien els auguris per saber si els déus eren favorables. Després un sacerdot traçava un solc -assenyalava el "pomerium", el perímetre protegit pels déus, sobre el qual es construirien les muralles- amb una arada marcant els límits previstos per a la nova ciutat excepte les futures portes.
- Gregues: Com la quadrícula que resultava de la intersecció dels cardines, carrers paral·lels al Cardo Maximus i dels decumani, paral·lels al Decumanus Maximus, deriva del traçat ortogonal de les colònies gregues del sud d'Itàlia. Encara que ja existia, Hipòdam de Milet va sistematitzar aquest "model hipodàmic".
La planta d'una ciutat es completava amb el fòrum, una gran plaça situada normalment al mig de la ciutat, a l'encreuament del Cardo Maximus i del Decumanus Maximus. Com a defenses la ciutat s'envoltava amb muralles, normalment reforçades amb torres de vigilància i quatre portes, una a cada extrem dels dos carrers principals.
Aquest traçat és força coincident amb l'estructura dels campaments militars, dels quals provenien moltes ciutats romanes, com ara la d'Empúries o Lleó. Però en la realitat, sovint el recinte no forma un quadrat perfecte, sinó que s'adapta a les condicions del terreny, de la mateixa manera que la distribució interna i les edificacions s'adapten als accidents topogràfics (desnivells, rius) o a peculiaritats locals. Les variacions podien ser petites, com les que va patir el perímetre de Bàrcino, amb els angles retallats, o molt més importants: Tàrraco, construïda en el vessant d'un turó, s'esglaonava en una sèrie de grans terrasses i s'apartava en gran mesura de l'esquema ideal.
Els carrers tenien calçada empedrada i voreres bastant altes. De tant en tant la calçada era travessada per unes fileres de blocs de pedra a la mateixa alçada que les voreres per impedir que els vehicles agafessin massa velocitat i alhora per permetre que els vianants passessin sense problemes si l'aigua de la pluja inundava el carrer. De tota manera això no passava molt sovint perquè hi havia un sistema complet de clavagueres, distribuïdes per tota la ciutat seguint el traçat de la majoria de carrers. Aquestes canalitzacions impermeabilitzades que recollien les aigües residuals dels carrers, a través de forats fets als costats de les calçades, o dels edificis i cases, per mitjà de canonades de ceràmica o de plom, i les desguassaven en els rius o camps propers. Algunes de les clavagueres construïdes pels romans encara resten en servei en ciutats com ara Tarragona o a Roma.
